El dissabte vaig tenir un disgust. I no pel resultat de l’equip, que no deixa de ser un resultat lògic si mirem les pepas que composem el equip actualment. El disgust me’l va donar un component de l’equip, ja mític al Milk Cafè, no per el seu joc (que no ho fa malament del tot) si no pel que va dir un cop va acabar el partit.
El Milk, no ha sigut ni serà un equip amb aspiracions. Ni tant sols si ve en Kiku a jugar (que segur que ens millorarà a las pepas team). El Milk és un equip per passar el temps, per trobar-nos un grup de amics, per fer una mica d’esport i de pas comentar l’actualitat tot fent un birra al bar. I si de pas, de tant en tant, guanyem algun partit o fem un bon paper a la copa, en serveix per omplir de converses tontes, els ja també mítics sopars de equip.
Us heu preguntat quants equips de la Laru fan sopars? Jo no, fins aquest dissabte. Però segur que no n’hi ha cap.
Jo sóc el primer, que després de partits com el de dissabte, engegaria a la merda el futbol, us engegaria a la merda a vosaltres i a mi mateix per no ser capaç de fotre un gol ni a portaria buida. Però un cop passo per la dutxa i hem prenc la meva cervessota ja s’ha m’ha passat tot. I pel que veig, això us passa a tots. Al bar, ja no hi ha retrets ni males cares ni res de res. Per això hem va sorprendre que en un dels integrants del nucli dur del Milk ens anuncies la seva retirada de l’equip. Cadascú es sap els seus motius, però seria una llàstima.
Xevi Codina, si tu ho deixes jo també.
