Santiago Bernabeu

Abans de que jugui el Barça aquest cap de setmana contra el Reial Madriz, la Revista Sapiens, ha tret un numero en el que parlen del ex-president del Reial Madrid, el qual porta el seu nom l'estadi, i en el que encara a dia d'avui, és admirat per el madridisme i la seva cúpula encapçalada pel tontet del Ramón Calderón.

És llarg, però val la pena saber una mica de la historia del presonatge.

Santiago Bernabeu. Un president del Madrid en l’ocupació franquista de Catalunya
Nes del Reial Madrid sense cap mena d’oposició. Era un home popular per als seus seguidors i un fidel servent del pensament franquista. Futbol i política remeten a un home aplaudit i criticat en la mateixa mesura, en funció del color en què es veuen les coses. Del color esportiu i del color polític.
Bernabéu va morir l’any 1978. Deixava enrere una infinitat d’anècdotes recollides en centenars d’entrevistes periodístiques. Sense cap mena de dubte, també deixava el seu club de sempre en una posició destacada del panorama futbolístic mundial, tot i que el Reial Madrid hauria d’arrossegar sempre més l’etiqueta d’“equip del règim” per presumptes favors dels estaments oficials cap a una institució que entre 1955 i 1967 donà sis copes d’Europa a l’Espanya Una, Grande y Libre. Però Bernabéu s’endugué a la tomba un afer poc esclarit i comentat, la seva participació en la Guerra Civil espanyola, al costat dels guanyadors, el bàndol nacional. És un tema que no va comentar gairebé mai en públic i rarament en privat. Ho considerava com un record del passat que no valia la pena ni rememorar. El mes de setembre de 1976, la revista Posible entrevistava el màxim dirigent del Reial Madrid. En un moment determinat, el periodista li deixà anar: “¿Dónde pasó la guerra?” I Bernabéu respongué: “No me gusta hablar de eso. No quiero decir nada”. L’entrevistador insistí amb un “Si no quiere...”, i Bernabéu, enfurismat, li etzibà: “No, no quiero, y si publica algo, voy y le mato”.[...]

un soldat de 42 anys

Bernabéu vol fugir de Madrid a fi d’incorporar-se a l’Espanya de Franco. Té els ulls posats en Sant Sebastià, que des de mitjan 1937 és en mans de les forces rebels. Per a fer-ho, aprofita l’amistat que manté amb l’ambaixador espanyol a París, el republicà Luis Araquistáin, que intercedeix perquè Bernabéu viatgi sense problemes al País Basc en canvi que un combatent republicà ho pugui fer a Madrid. L’exdirectiu i futur president del Madrid ho té clar: vol ajudar activament a accelerar la victòria dels nacionals, dels seus. La seva edat, 42 anys, fora de qualsevol lleva, no és un problema. Decideix allistar-se com a voluntari a la División 150 del cos d’exèrcit de Navarra, que dirigeix el general Agustín Muñoz Grandes. Les raons són purament polítiques, si recuperem unes paraules de Bernabéu en una entrevista concedida al periodista Julià Garcia Candau uns mesos abans de la mort de Franco: “En la guerra fui voluntario contra el comunismo y ahora también lo sería a pesar de la edad”. [...] Al maig Bernabéu és enviat a Bielsa, a la província d’Osca, molt a prop de la frontera francesa i de Catalunya amb l’objectiu d’acabar amb la resistència de l’exèrcit republicà en aquesta zona estratègica. A Bielsa, l’avanç de la 150 División i altres unitats franquistes deixa en una situació irremeiable la 43 Divisió republicana, aïllada contra la frontera francesa. A mitjan maig de 1938, els soldats franquistes ataquen amb molta força. Un d’ells és Santiago Bernabéu. Enmig de grans temporals i patint nombroses baixes, la 43 Divisió es rendeix el 16 de juny i es replega cap a França pels camins de la muntanya, mentre Bernabéu i la 150 División Marroquí torna a posar els ulls a Catalunya. L’actuació de Bernabéu a Bielsa li valdrà la Medalla de Campanya, segons se li notifica el 30 d’agost de 1939; és a dir, quatre mesos després d’acabar la guerra. No serà l’única condecoració que rebrà el president del Reial Madrid. L’any 1939, el caporal Bernabéu tornarà a Madrid amb la Creu del Mèrit Militar i la Creu de Guerra. [...]

La 150 División Marroquí és formada bàsicament per homes sense escrúpols, mercenaris marroquins, feixistes exaltats que transformen el concepte d’ocupació militar pel de barbàrie. Van ser molts els casos d’assassinats, tortures, violacions, mutilacions, pallisses, intimidació i altres salvatjades protagonitzades pels homes d’aquesta divisió franquista. [...]

En una entrevista al diari As, l’any 1974, explica una conversa mantinguda amb el ministre d’Informació i Turisme Alfredo Sánchez Bella: “Le decía yo a Sánchez Bella: cada vez que tomábamos un pueblo de Lérida, las mujeres nos miraban desde detrás de las cortinas y las persianas y los ancianos se asomaban a los balcones y lloraban desesperados. Cuando un anciano llora de odio es que un pueblo no tiene remedio”. En aquest punt cal fer èmfasi a una de les autèntiques fòbies de Bernabéu: el que ell anomenava “regionalismos” català i basc. En contra, sempre va estar convençut que els castellans de la Meseta eren una mena de raça superior: “Los castellanos, según la historia, son los españoles más cojonudos y más completos. Los de la Meseta, moldeados por el frío y el calor, fueron lo suficientemente recios para imponerse en todos los sentidos a los demás, a las otras regiones. Castilla impuso su idioma en el mundo entero y en ella nacieron todas las gestas e ideas que hicieron grande, en su día, a España”. [...]