viernes, julio 20, 2007

Jo de gran vull ser com ell !!!!!!!!!!!!!

Hola a tothom,

Haureu observat, aquest blog sempre ha estat actualitzat amb coses desenfades i amb el objectiu de entretenir-me jo i als altres, perquè la vida ja es prou trista com per parlar de coses series, que per això ja existeixen els informatius i diaris.

A la vegada, sempre he estat en contra de rebre els típics mails que ens demostren les misèries da la vida i que et demanen ajudes i reenviaments mils, per tal de fer-nos sentir més bones persones i tal.

Els que hem coneixeu, també sabeu que soc home de tenir ídols com he dit diverses vegades en aquest blog. Ídols com el home del temps de la sexta o el mateix Hiro Nakamura. Com podeu veure ídols de lo més absurd.

Però aquest cop m’ha arribat una historia diferent, una història que m’ha donat en que pensar i que potser havia arribat l’hora de compartir una d’aquestes coses amb vosaltres.

La història és la següent;

Un pare Australià que realitzava cada any la Ironman de Austràlia, tenia el somni de fer aquesta prova amb el seu fill, però per desgracia, el seu fill va néixer amb una paràlisis cerebral.
El australià enlloc de veure la situació com un obstacle, o va veure com un repte i es va començar a entrenar més fort junt amb el seu fill.

El aussie de uns 60 anys, quan ho va veure oportú, es va apuntar junt amb el seu fill a la Ironman de Austràlia, la prova més dura de les triatlons.

Per entendre la prova cal recordar, que consisteix en nedar en aigües obertes 4 kms, anar en bicicleta 180 km i per acabar una marató, és a dir, 42,5 kms més corrent.

Una burrada, no?? Doncs només heu de mirar el vídeo per veure com aquest home junt amb el seu fill acaba la Ironman. Amb dos collons, si senyor.

I pensar que de vegades hem queixo de segons que............en fi..........intentarem assemblar-nos una mica aquest home. El meu nou ídol.

P.D.: No el mireu a la feina, que tampoc és plan que us vegin plorant.

2 comentarios:

ferran dijo...

Brutal !!!!!!!!!!

La Padrineta dijo...

entre que jo sóc una bleda i l'història té lo seu...quin fart de plorar!